Temps d'adaptació

QUÈ ÉS L’ADAPTACIÓ A LA LLAR?

La llar d’infants pot esdevenir per als infants una nova possibilitat d’enriquiment i ampliació de les seves experiències, una altra manera de créixer i desenvolupar-se en relació amb els altres i en relació a nous espais.

         És possible que als infants els calgui temps per conèixer la llar, transformar-la, adequar-la a les seves necessitats i d’aquesta manera, poder-ne gaudir. D’aquest temps en diem període d’adaptació. Aquest període és el camí o procés que cada nen viu en el pla dels sentiments, tot valorant el que suposa la separació de la família i el que la llar li pot oferir.

A QUI LI CAL ADAPTAR-SE?

No són tan sols els nens i nenes els únics implicats en el procés d’adaptació, la família i la llar inicien una relació i a tots ens cal adaptar-nos.

         Interrogants com: estarà bé?, haurà plorat gaire estona?, estarà sol?, tindrà algun adult que el consoli?, etc, són tan sols algunes de les mil preguntes que es faran els pares i les mares.

         A partir d’aquí, cada família, cada pare,... reaccionarà de manera diferent. N’hi ha que sobre protegeixen el seu fill, n’hi ha que es mostren exigents,... Unes altres ho viuen amb més tranquil·litat i procuren transmetre al seu fill la idea de normalitat.

         També per les educadores és un període d’adaptació, tot i que en coneixen el procés i la importància en el desenvolupament del nen o nena.

Les reaccions dels infants quan entren a la llar poden ser molt diverses. Ens podem trobar amb l’alegria desbordant, l’agitació, l’activitat desenfrenada, un plor intens, agressions, actituds de rebuig, l’aferrament a les seves coses,... També és fàcil de trobar el nen que passats uns dies de tranquil·litat aparent reaccioni amb plor i rebutgi la llar quan pren consciència de la nova situació.

     Cal que siguem especialment sensibles amb els infants més tímids i que no exterioritzen els seus sentiments, i amb els més petits.

El més important és anar descobrint, dia a dia, els petits signes d’acceptació que ens van oferint. Els símptomes de la progressiva integració en el grup poden ser: una mirada oberta d’observació interessada, un somriure tímid, la complicitat entre els nens o amb l’adult...

ÉS IMPORTANT... 

• Que els nens i nenes descobreixin que els podem ajudar a superar les dificultats, malgrat que no els les puguem estalviar. La nostra serenor serà el millor suport.
• Que no posem temps a una adaptació. El que és vàlid per a una majoria pot no ser-ho per a uns altres, i ens caldrà cercar altres estratègies.
• Que acceptem el període d’adaptació com a període de coneixement, d’intercanvi i de comunicació; que ens possibiliti de fer sorgir la confiança i l’afecte mutus entre la llar i la família.
• Que estem atents a l’adaptació dels nens i nenes no tan sols individualment, sinó de tot el grup.
• Que siguem flexibles si ens cal modificar el pla d’adaptació inicial.
• Que visquem la incorporació dels infants a la llar amb la major normalitat i optimisme possibles, tot respectant les preferències espontànies que entre els petits, les famílies, les persones educadores, els espais i els objectes vagin sorgint com a nexes d’unió i elecció personal.

  

 QUÈ PODEM FER?

• No parlar mai de la llar en termes negatius: “Allà aprendràs a menjar”.
• Anar anticipant als infants la seva incorporació a la llar, tot familiaritzant-los amb els noms de la resta dels nens i nenes del grup i de les persones educadores.
• Procurar que els petits escolars coneguin l’edifici, toquin les seves tanques o parets exteriors, vegin el pati i la seva futura estança.
• Anar acomodant els ritmes de son, els hàbits d’alimentació i les petites rutines que seguiran a la llar.
• Intentar aclarir tots els dubtes i interrogants parlant amb les persones educadores i comentar-los amb altres pares que també portin els seus fills a la llar per primera vegada.

I ARRIBAT EL MOMENT... 

                            

• Ser molt respectuosos amb la seva incorporació progressiva, sense forçar situacions.
• Portar als infants a la llar sense presses ni nervis, per tal que no sentin que els pares els abandonen ni que les persones educadores els prenen.
• Procurar que els petits vinguin com més relaxats i tranquils millor.
• Comentar diàriament, amb la persona educadora, com ha passat el fill o filla la tarda o nits anteriors.
• No enganyar als infants. Acomiadar-se cada dia i recordar-los que més tard els vindran a buscar.
• No allargar excessivament els comiats.
• Permetre que l’ infant porti algun objecte molt personal que li doni seguretat: el xumet, un ninot, el seu coixí,...
• Recordar que el procés no sempre és constant i que hi pot haver alts i baixos.
• No és bo comparar processos d’adaptació: cada infant és diferent.
• No dubteu a expressar els vostres dubtes i sentiments a les persones educadores del vostre fill o filla.